Bones notícies

Avui he rebut molt bones notícies, aquesta vegada no han estat ni des dels Campaments ni des del propi país, han estat des de Rússia! En menys d’una setmana ja tindrem aquí a la Mª Rosa i al seu fill, quina alegria!
Des d’aquí vull desitjar-los el millor per tots dos. Potser al principi serà complicat... sobretot per l’idioma, però res que no curi el temps i la bona voluntat.
Suposo que puc parlar en nom de tots els companys de l’associació si us dic que ja sabeu on som, i que som aquí per tot el que necessiteu.
Molts petons pels dos.

Bona gent

Dijous, després d’una intensa tarda, primer la presentació del llibre del Xavi Sarrià “Històries del paradís” al FNAC; després la petita conversa, sempre agradable, amb en Cesk; de tornada amb els ferrocarrils cap a casa, vaig rebre una trucada dels Campaments de Refugiats, era la Fatma, la Directora de l’Escola d’Educació Especial de Dajla. A l’arribar a casa la vaig trucar, tal i com havíem quedat, li vaig preguntar què passava i ella em va dir que res que només volia sentir-nos, i que ja tenia ganes que arribés el dia 3 per trobar-nos.
Mentre tornàvem amb els ferrocarrils, en Joan anava llegint:
“... Aún no se ha despegado de mi olfato el acre olor de carne quemada. Ni olvidaré los cuerpos calcinados, retorcidos en su último gesto de dolor. Poco antes del amanecer, vimos faros de automóviles delante de nosotros, haciéndonos señales con cambios de luces largas y cortas. Un alivio inmenso recorrió nuestra maltrecha caravana: se trataba el ejército argelino, que esperaba a las columnas de refugiados junto a sus fronteras. Llorábamos por la alegría de la salvación, pero también por la pérdida de muchos de los compañeros que habían salido de El Aaiún en busca de la vida…” (Javier Reverte “El médico de Ifni”)
Ahir divendres, després d’una intensa reunió per parlar del projecte del Wifi als Campaments de refugiats, la trucada del Watna, el pare del Habibullah, des de Madrid. La trucada era pel mateix que la de la Fatma, per saber com estàvem i per dir-nos que als Campaments la Salma ja ho té tot apunt per la nostra arribada. Jo li vaig fer la pregunta retòrica de cada any: “Qué necesitáis que traigamos a los campamentos?” i ell, la mateixa resposta de sempre: “Nada, lo importante es que vengáis vosotros”. A més, em va preguntar que com ens anaven els projectes, i em va donar molts records per tots els companys de Terrassaharaui, també em va agrair tot el que estem fent, des de Terrassa, per al seu poble.
Després de 2 dies tant intensos, avui dissabte, al fer recompte d’aquests dos dies, te n’adones que val la pena continuar, que sempre hi ha persones que s’ho mereixen, i que de bona gent n’hi ha per tot arreu, encara que costin de trobar.

Hola,
Avui començo una nova aventura, la d'escriure en aquest Bloc.
Els que em coneixeu, ja sabeu que escriure no és el meu fort, i que prefereixo fer d'altres coses, però que hi farem... sempre hi ha d'aver-hi un primer dia, no?
El títol d'aquest bloc, és un proverbi sahrauí, Kalam men yafham leklam i el seu significat és "Parla a qui comprengui les teves paraules".
I això és el que intentaré! transmetre en paraules boniques el que anem fent amb l'Associació.
De fet, ara fem un viatge als Campaments de Refugiats Sahrauís a Tindouf (Algèria), i aquest bloc serà un bon lloc per anar-vos fent una crònica del viatge.
Els que heu estat en algún dels Campaments, en el meu cas és el 6è. viatge, ja sabeu que allà les coses passen molt a poc a poc, i que a vegades és molt difícil aconseguir coses que per a nosaltres son molt habituals, però que allà als Campaments son missió impossible donades les mancances que hi ha.
El motiu del viatge, a part de visitar a la familia, és la de portar recursos a l'Escola d'Educació Especial de Dajla, i així poder tirar endavant el Projecte que tenim amb ells.

Una abraçada. Rosa