Fotografies del Viatge

Si voleu veure un recull de les fotografies del viatge, podeu entrar a: http://picasaweb.google.com/terrassaharaui/

Cesk Freixas

Com alguns ja sabeu, i els altres... doncs us ho avanço ara... en Cesk Freixas ens farà una actuació solidària el proper 9 de maig durant el sopar solidari que celebrarem des de l’Associació. Per tant, ja us podeu començar a reservar el dia ;)
Ara, el que vull és fer-vos una mica de publicitat, tal i com m’ha demanat en Cesk, del concert que farà el proper 18 de desembre per celebrar el seu 5è aniversari de lluites i cançons. El concert es farà a Salt (Girona) a les 18:00 hores. Les entrades es poden comprar a http://www.casadelamusica.cat/ca/mirona/concerts/782/CESK_FREIXAS.
Jo, ja fa temps que el segueixo com a cantautor, i des d’aquí us convido a que el conegueu. Totes les seves cançons tenen un missatge social i combatiu.
Si us comento tot això, ara, és perquè crec que a part de ser un molt bon cantautor, és una persona compromesa i solidaria, tal i com em va demostrar el dia que li vaig proposar actuar solidàriament per l’Associació a favor del Poble Sahrauí, no va trigar ni 3 segons a dir-me que comptéssim amb ell.
Des d’aquí vull desitjar-li el millor, i que aquest concert sigui tot un èxit!
Jo ja tinc les entrades... i tu, et quedaràs sense?

Reflexions des de Terrassa

Ahir vam tornar, ara ja som a casa, però el cor... el cor, s’ha quedat, a trossets, als Campaments.
Aquest viatge ha estat molt diferent a les altres vegades, perquè portàvem un projecte diferent, i per tant teníem necessitats diferents.
L’avió va sortir de Barcelona amb més de 3 hores de retard, vam volar fins a Alger, la capital d’Algèria. Allà ens van fer canviar d’avió, amb tot el trasbals que això suposa i la pèrdua de temps.
Com cada any, a l’arribar a Tindouf (a 2/4 de 2 de la matinada, aproximadament) ens van portar en “transporte ligero” (4x4) cap a la Wilaya de Dajla. Vam arribar a “Protocolo” de Dajla a les 6 de la matinada; i després ens van portar cap a la Daira d’Argoub, i allà, com sempre, ens estava esperant la família. Somriures, petons, abraçades, i a dormir una miqueta.
Ens vam llevar i ja teníem l’esmorzar a punt a la haima. Els petits de la casa, com sempre, molt contents, i la Sanaa, ja no es va separar de mi. Una abraçada d’aquests petits et fa oblidar la duresa del viatge i l’esgotament.
A mig matí vam anar cap a l’Escola d’Educació Especial, allà ja ens estaven esperant amb els braços oberts. A l’escola, hi han fet canvis. L’han ampliada, i ara tenen una sala d’audiovisuals. Allà vam coincidir amb la Esti, una noia basca, que porta un projecte amb els nens i nenes amb problemes auditius. Després de parlar una estona amb els professors de l’escola, i entregar el material que portàvem per a ells (tinta per la impressora, jocs, guixos, etc...) vam tornar cap a casa on ens esperava la Salma amb el dinar a punt.
Després vam anar cap a la Daira de Bojador, a les botigues a comprar material per l’Associació.
Al vespre, la Fatma (la directora de l’escola), ens va enviar un cotxe perquè ens recollís i ens portés al Ciber, on ens esperava. Allà vam tenir l’oportunitat de xerrar una bona estona amb ella i el Muhtar, el pedagog de l’escola. També vam parlar amb d’altre gent que no coneixíem, però que ens van acollir molt bé, i van respondre totes les nostres preguntes. També vam poder comprovar que la connexió d’Internet via satèl•lit de la que disposen és molt precària, i funciona molt malament, amb constants talls i molt i molt lenta.
Al tornar a casa, vam veure que al davant de la haima hi acabava d’aparcar un cotxe. Era l’Aomar i el Sidahmed, que venien de part del Oualad, per fer-nos de guia entre els Campaments i així poder inspeccionar la zona per mirar si és tècnicament possible instal•lar un wifi lliure entre les Wilayes.
Aquest viatge, l’hem fet amb l’Axel membre del col•lectiu Freifunk alemany i en representació de GUIFI.NET de Catalunya, per inspeccionar sobre el terreny la possibilitat d’instal•lar una xarxa de comunicacions lliure entre els Campaments.
Després de fer els tres té, i xerrar una bona estona, ens van portar el sopar. I després a dormir i descansar, que el dia següent teníem molta feina.
L’endemà al matí, després d’esmorzar i recollir totes les coses ens vam acomiadar de la família. Aquesta vegada, l’estança amb ells ha estat molt curta, però aquest any teníem d’altre feina.
Vam tornar a l’escola de la Fatma, i els vam fer entrega dels diners pel Projecte “Un àpat diari”. Aquests diners ha estat possible portar-los gràcies a l’Ajuntament de Terrassa, l’oficina l’Anònima de La Caixa i a les aportacions anònimes de gent amb molt bona voluntat. Un cop entregat al Projecte, la nostra tasca a la Wilaya de Dajla començava a finalitzar, no sense abans passar per l’hospital per visitar-lo i entregar uns quants medicaments.
Després vam anar a dinar a casa la Fatma. I cap a les 3 del migdia, vam agafar el cotxe per marxar de Dajla.
A part de nosaltres tres, el guia i el conductor, també van venir la Fatma, la Isa i una cosina, la Esti, i un altre noia sahrauí. Van aprofitar el cotxe per poder anar a la Wilaya d’Ausserd al Festival de la Cultura. De camí cap a Ausserd, vam parar un munt de vegades per poder anar fotografiant i agafant punts amb el GPS, per l’estudi de la instal•lació necessària de les antenes. Vam passar per l’escola “12 de Octubre”, a mig camí entre Dajla i Smara. Vam passar per Smara, on es va quedar el Sidahmed, perquè no es trobava gaire bé. I finalment vam arribar a Ausserd.
Vam deixar les noies que viatjaven amb nosaltres a una haima. Després l’Aomar ens va portar a casa seva, bé... des d’aquell moment, casa nostra. Vam conèixer a la seva família i ens van acollir com si ens coneguessin de tota la vida. L’hospitalitat sahrauí és envejable.
Al matí del dia 5 ens van portar a visitar el Festival de Cultura, on vam poder veure les haimes tradicionals i estris propis de la cultura sahrauí. Després de dinar l’Aomar ens va portar a Rabuni per unes reunions. Al tornar a casa ens esperava el Mehdi per conèixer-nos i donar-nos tot el seu suport.
Els dos dies següents vam estar visitant l’escola Gasuani i diferents institucions de Rabuni.
El dilluns, va ser la “Fiesta del cordero”, on cada família mata un xai per menjar-se’l. Vam participar de la festa amb ells, com un mes de la família.
I, a la tarda, el pitjor moment de tot el viatge. Per vegades que hi vagi no m’hi acostumaré mai. El comiat! T’acomiades de la gent que t’ha acollit amb els braços oberts i que et dona tot el que no té, a canvi de res. A mida que t’allunyes de la haima, sents que el cor se’t parteix en mil trossets i sents una gran impotència.
Impotència de no poder fer res per treure’ls d’aquella MERDA de desert, desert on viuen des de fa més de 30 anys davant dels ulls de la comunitat internacional que no fa res de res per solventar el problema.
Llavors, l’arribada de l’aeroport de Tindouf. Allà coneixes a gent, que potser no tornaràs a veure, o potser sí. Gent amb la que comparteixes els dies que has viscut acollit per aquest meravellós poble, que t’acull com un més, i que t’omple de regals. Regals, alguns d’ells materials, d’altres en forma de somriures, abraçades i paraules boniques, compartint amb tu les seves històries i costums.
L’arribada a casa, molt bé. Tornes a casa teva, amb els teus. Però... el dia següent... el dia següent te n’adones que trigaràs temps a tornar-los a veure. Recordes aquelles paraules, aquells somriures, els jocs amb les criatures. I tornes a sentir impotència. Impotència de no poder-los ajudar més, ajudar-los a recuperar el seu territori.
VISCA EL SÀHARA LLIURE!

Hola

Estem molt bé, tot i que no he pogut connectar-me.
Ara estem a l'Escola Gasuani a Rabuni, i aquí no tenim problemes de connexió.
Aquesta vegada, em pogut estar molt poc temps amb la familia. El dimecres al vespre ens va venir l'Aomar, amb un cotxe, per fer-nos de guia i portar-nos per tots els Campaments per mirar el projecte del Wifi. Només vem poder estar dimecres amb la familia.
El projecte amb l'Escola d'Educació Especial ja està entregat i tot PERFECTE!!
Ens vem reunir amb el representant de l'AECID, ja en farem la valoració en el seu moment.
Tot i que ja ens queda poc :( estem molt bé, i estem molt ben atesos. Aquesta tarda anirem a casa del Oualad i tindrem una reunió amb ell.
De moment, la valoració de tot és molt positiva. I estem revent molta col·laboració per part dels sahrauís.
Demà dilluns ja tornem. Ha sigut una setmana molt intensa. A més, demà dilluns és la Pasqua, la festa on maten la cabra, i per tant demà serà un dia especial, i el passarem amb la familia de l'Aomar a Ausserd.
Una abraçada a tots.

Ja som a Dajla!!!

Hem arribat a Dajla a les 6 de la matinada. El vol va sortir amb un retard de 3 hores de Barcelona. Després a Alger ens han fet canviar d'avió. I, per fi, a les 2 de la matinada hem arribat a Tindouf.
Hem dormit unes 2 horetes. Ja em anat a l'escola d'Educació Especial. Tots estan molt bé. La Fatma us envia una abraçada a tots.
Avui, em fet forces coses... de fet, moltes mes de les habituals... L'Axel, ha pogut recollir molta informació per la instal·lació del Wifi. A veure si es podrà tirar endavant!
Demà ens portaran a Ausserd. Hi ha el festival de cultura. Després... doncs ja veurem!
Demà intentaré tornar a connectar-me, tot i que avui ha costat una miqueta... la connexió via satèl·lit és molt lenta i es talla molt.
Fins demà!

a punt de marxa...

Començo a estar molt nerviosa..., ja començo a comptar les hores que manquen per marxar.
Ara, estic fent les maletes... ditxoses maletes..., els que heu baixat als Campaments, ja sabeu de què parlo ;) el pes màxim és de 20 quilos, i us heu fixat mai que poquetes coses caben en 20 quilos? a mi m'agradaria baixar-hi de tot, però no pot ser! només 20 quilos...
Demà dimarts està prevista la marxa. Si tot va bé, de matinada ja estaré amb la "família". Tinc unes ganes d'abraçar a la Sanaa, al Hatem, la Isa, la Salma.... bé a tots...
Quan arribi als Campaments, buscaré una connexió a Internet, i aniré escribint el què fem.
Fins aviat,

Bones notícies

Avui he rebut molt bones notícies, aquesta vegada no han estat ni des dels Campaments ni des del propi país, han estat des de Rússia! En menys d’una setmana ja tindrem aquí a la Mª Rosa i al seu fill, quina alegria!
Des d’aquí vull desitjar-los el millor per tots dos. Potser al principi serà complicat... sobretot per l’idioma, però res que no curi el temps i la bona voluntat.
Suposo que puc parlar en nom de tots els companys de l’associació si us dic que ja sabeu on som, i que som aquí per tot el que necessiteu.
Molts petons pels dos.

Bona gent

Dijous, després d’una intensa tarda, primer la presentació del llibre del Xavi Sarrià “Històries del paradís” al FNAC; després la petita conversa, sempre agradable, amb en Cesk; de tornada amb els ferrocarrils cap a casa, vaig rebre una trucada dels Campaments de Refugiats, era la Fatma, la Directora de l’Escola d’Educació Especial de Dajla. A l’arribar a casa la vaig trucar, tal i com havíem quedat, li vaig preguntar què passava i ella em va dir que res que només volia sentir-nos, i que ja tenia ganes que arribés el dia 3 per trobar-nos.
Mentre tornàvem amb els ferrocarrils, en Joan anava llegint:
“... Aún no se ha despegado de mi olfato el acre olor de carne quemada. Ni olvidaré los cuerpos calcinados, retorcidos en su último gesto de dolor. Poco antes del amanecer, vimos faros de automóviles delante de nosotros, haciéndonos señales con cambios de luces largas y cortas. Un alivio inmenso recorrió nuestra maltrecha caravana: se trataba el ejército argelino, que esperaba a las columnas de refugiados junto a sus fronteras. Llorábamos por la alegría de la salvación, pero también por la pérdida de muchos de los compañeros que habían salido de El Aaiún en busca de la vida…” (Javier Reverte “El médico de Ifni”)
Ahir divendres, després d’una intensa reunió per parlar del projecte del Wifi als Campaments de refugiats, la trucada del Watna, el pare del Habibullah, des de Madrid. La trucada era pel mateix que la de la Fatma, per saber com estàvem i per dir-nos que als Campaments la Salma ja ho té tot apunt per la nostra arribada. Jo li vaig fer la pregunta retòrica de cada any: “Qué necesitáis que traigamos a los campamentos?” i ell, la mateixa resposta de sempre: “Nada, lo importante es que vengáis vosotros”. A més, em va preguntar que com ens anaven els projectes, i em va donar molts records per tots els companys de Terrassaharaui, també em va agrair tot el que estem fent, des de Terrassa, per al seu poble.
Després de 2 dies tant intensos, avui dissabte, al fer recompte d’aquests dos dies, te n’adones que val la pena continuar, que sempre hi ha persones que s’ho mereixen, i que de bona gent n’hi ha per tot arreu, encara que costin de trobar.

Hola,
Avui començo una nova aventura, la d'escriure en aquest Bloc.
Els que em coneixeu, ja sabeu que escriure no és el meu fort, i que prefereixo fer d'altres coses, però que hi farem... sempre hi ha d'aver-hi un primer dia, no?
El títol d'aquest bloc, és un proverbi sahrauí, Kalam men yafham leklam i el seu significat és "Parla a qui comprengui les teves paraules".
I això és el que intentaré! transmetre en paraules boniques el que anem fent amb l'Associació.
De fet, ara fem un viatge als Campaments de Refugiats Sahrauís a Tindouf (Algèria), i aquest bloc serà un bon lloc per anar-vos fent una crònica del viatge.
Els que heu estat en algún dels Campaments, en el meu cas és el 6è. viatge, ja sabeu que allà les coses passen molt a poc a poc, i que a vegades és molt difícil aconseguir coses que per a nosaltres son molt habituals, però que allà als Campaments son missió impossible donades les mancances que hi ha.
El motiu del viatge, a part de visitar a la familia, és la de portar recursos a l'Escola d'Educació Especial de Dajla, i així poder tirar endavant el Projecte que tenim amb ells.

Una abraçada. Rosa