Dijous, després d’una intensa tarda, primer la presentació del llibre del Xavi Sarrià “Històries del paradís” al FNAC; després la petita conversa, sempre agradable, amb en Cesk; de tornada amb els ferrocarrils cap a casa, vaig rebre una trucada dels Campaments de Refugiats, era la Fatma, la Directora de l’Escola d’Educació Especial de Dajla. A l’arribar a casa la vaig trucar, tal i com havíem quedat, li vaig preguntar què passava i ella em va dir que res que només volia sentir-nos, i que ja tenia ganes que arribés el dia 3 per trobar-nos.
Mentre tornàvem amb els ferrocarrils, en Joan anava llegint:
“... Aún no se ha despegado de mi olfato el acre olor de carne quemada. Ni olvidaré los cuerpos calcinados, retorcidos en su último gesto de dolor. Poco antes del amanecer, vimos faros de automóviles delante de nosotros, haciéndonos señales con cambios de luces largas y cortas. Un alivio inmenso recorrió nuestra maltrecha caravana: se trataba el ejército argelino, que esperaba a las columnas de refugiados junto a sus fronteras. Llorábamos por la alegría de la salvación, pero también por la pérdida de muchos de los compañeros que habían salido de El Aaiún en busca de la vida…” (Javier Reverte “El médico de Ifni”)
Ahir divendres, després d’una intensa reunió per parlar del projecte del Wifi als Campaments de refugiats, la trucada del Watna, el pare del Habibullah, des de Madrid. La trucada era pel mateix que la de la Fatma, per saber com estàvem i per dir-nos que als Campaments la Salma ja ho té tot apunt per la nostra arribada. Jo li vaig fer la pregunta retòrica de cada any: “Qué necesitáis que traigamos a los campamentos?” i ell, la mateixa resposta de sempre: “Nada, lo importante es que vengáis vosotros”. A més, em va preguntar que com ens anaven els projectes, i em va donar molts records per tots els companys de Terrassaharaui, també em va agrair tot el que estem fent, des de Terrassa, per al seu poble.
Després de 2 dies tant intensos, avui dissabte, al fer recompte d’aquests dos dies, te n’adones que val la pena continuar, que sempre hi ha persones que s’ho mereixen, i que de bona gent n’hi ha per tot arreu, encara que costin de trobar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Sort de que n'hi hagi de bona gent per tot doncs ni tindria sentit treballar ni valdrien la pena les enrabiades d'algunes vegades, ni pensar que som tan afortunats que podem fer coses per tots els que no gaudeixen del nostre "etatus".
!!!Com us envejo el viatge!!! vosaltres sabeu de les limitacions d'aquest moment , però també penso que el temps em limita i em cal fer el pensament de que aquest és el que marca la meva activitat. Ara que les ganes hi son. Ja parlarem.
Publica un comentari a l'entrada