dimecres, 10 de desembre de 2008

Reflexions des de Terrassa

Ahir vam tornar, ara ja som a casa, però el cor... el cor, s’ha quedat, a trossets, als Campaments.
Aquest viatge ha estat molt diferent a les altres vegades, perquè portàvem un projecte diferent, i per tant teníem necessitats diferents.
L’avió va sortir de Barcelona amb més de 3 hores de retard, vam volar fins a Alger, la capital d’Algèria. Allà ens van fer canviar d’avió, amb tot el trasbals que això suposa i la pèrdua de temps.
Com cada any, a l’arribar a Tindouf (a 2/4 de 2 de la matinada, aproximadament) ens van portar en “transporte ligero” (4x4) cap a la Wilaya de Dajla. Vam arribar a “Protocolo” de Dajla a les 6 de la matinada; i després ens van portar cap a la Daira d’Argoub, i allà, com sempre, ens estava esperant la família. Somriures, petons, abraçades, i a dormir una miqueta.
Ens vam llevar i ja teníem l’esmorzar a punt a la haima. Els petits de la casa, com sempre, molt contents, i la Sanaa, ja no es va separar de mi. Una abraçada d’aquests petits et fa oblidar la duresa del viatge i l’esgotament.
A mig matí vam anar cap a l’Escola d’Educació Especial, allà ja ens estaven esperant amb els braços oberts. A l’escola, hi han fet canvis. L’han ampliada, i ara tenen una sala d’audiovisuals. Allà vam coincidir amb la Esti, una noia basca, que porta un projecte amb els nens i nenes amb problemes auditius. Després de parlar una estona amb els professors de l’escola, i entregar el material que portàvem per a ells (tinta per la impressora, jocs, guixos, etc...) vam tornar cap a casa on ens esperava la Salma amb el dinar a punt.
Després vam anar cap a la Daira de Bojador, a les botigues a comprar material per l’Associació.
Al vespre, la Fatma (la directora de l’escola), ens va enviar un cotxe perquè ens recollís i ens portés al Ciber, on ens esperava. Allà vam tenir l’oportunitat de xerrar una bona estona amb ella i el Muhtar, el pedagog de l’escola. També vam parlar amb d’altre gent que no coneixíem, però que ens van acollir molt bé, i van respondre totes les nostres preguntes. També vam poder comprovar que la connexió d’Internet via satèl•lit de la que disposen és molt precària, i funciona molt malament, amb constants talls i molt i molt lenta.
Al tornar a casa, vam veure que al davant de la haima hi acabava d’aparcar un cotxe. Era l’Aomar i el Sidahmed, que venien de part del Oualad, per fer-nos de guia entre els Campaments i així poder inspeccionar la zona per mirar si és tècnicament possible instal•lar un wifi lliure entre les Wilayes.
Aquest viatge, l’hem fet amb l’Axel membre del col•lectiu Freifunk alemany i en representació de GUIFI.NET de Catalunya, per inspeccionar sobre el terreny la possibilitat d’instal•lar una xarxa de comunicacions lliure entre els Campaments.
Després de fer els tres té, i xerrar una bona estona, ens van portar el sopar. I després a dormir i descansar, que el dia següent teníem molta feina.
L’endemà al matí, després d’esmorzar i recollir totes les coses ens vam acomiadar de la família. Aquesta vegada, l’estança amb ells ha estat molt curta, però aquest any teníem d’altre feina.
Vam tornar a l’escola de la Fatma, i els vam fer entrega dels diners pel Projecte “Un àpat diari”. Aquests diners ha estat possible portar-los gràcies a l’Ajuntament de Terrassa, l’oficina l’Anònima de La Caixa i a les aportacions anònimes de gent amb molt bona voluntat. Un cop entregat al Projecte, la nostra tasca a la Wilaya de Dajla començava a finalitzar, no sense abans passar per l’hospital per visitar-lo i entregar uns quants medicaments.
Després vam anar a dinar a casa la Fatma. I cap a les 3 del migdia, vam agafar el cotxe per marxar de Dajla.
A part de nosaltres tres, el guia i el conductor, també van venir la Fatma, la Isa i una cosina, la Esti, i un altre noia sahrauí. Van aprofitar el cotxe per poder anar a la Wilaya d’Ausserd al Festival de la Cultura. De camí cap a Ausserd, vam parar un munt de vegades per poder anar fotografiant i agafant punts amb el GPS, per l’estudi de la instal•lació necessària de les antenes. Vam passar per l’escola “12 de Octubre”, a mig camí entre Dajla i Smara. Vam passar per Smara, on es va quedar el Sidahmed, perquè no es trobava gaire bé. I finalment vam arribar a Ausserd.
Vam deixar les noies que viatjaven amb nosaltres a una haima. Després l’Aomar ens va portar a casa seva, bé... des d’aquell moment, casa nostra. Vam conèixer a la seva família i ens van acollir com si ens coneguessin de tota la vida. L’hospitalitat sahrauí és envejable.
Al matí del dia 5 ens van portar a visitar el Festival de Cultura, on vam poder veure les haimes tradicionals i estris propis de la cultura sahrauí. Després de dinar l’Aomar ens va portar a Rabuni per unes reunions. Al tornar a casa ens esperava el Mehdi per conèixer-nos i donar-nos tot el seu suport.
Els dos dies següents vam estar visitant l’escola Gasuani i diferents institucions de Rabuni.
El dilluns, va ser la “Fiesta del cordero”, on cada família mata un xai per menjar-se’l. Vam participar de la festa amb ells, com un mes de la família.
I, a la tarda, el pitjor moment de tot el viatge. Per vegades que hi vagi no m’hi acostumaré mai. El comiat! T’acomiades de la gent que t’ha acollit amb els braços oberts i que et dona tot el que no té, a canvi de res. A mida que t’allunyes de la haima, sents que el cor se’t parteix en mil trossets i sents una gran impotència.
Impotència de no poder fer res per treure’ls d’aquella MERDA de desert, desert on viuen des de fa més de 30 anys davant dels ulls de la comunitat internacional que no fa res de res per solventar el problema.
Llavors, l’arribada de l’aeroport de Tindouf. Allà coneixes a gent, que potser no tornaràs a veure, o potser sí. Gent amb la que comparteixes els dies que has viscut acollit per aquest meravellós poble, que t’acull com un més, i que t’omple de regals. Regals, alguns d’ells materials, d’altres en forma de somriures, abraçades i paraules boniques, compartint amb tu les seves històries i costums.
L’arribada a casa, molt bé. Tornes a casa teva, amb els teus. Però... el dia següent... el dia següent te n’adones que trigaràs temps a tornar-los a veure. Recordes aquelles paraules, aquells somriures, els jocs amb les criatures. I tornes a sentir impotència. Impotència de no poder-los ajudar més, ajudar-los a recuperar el seu territori.
VISCA EL SÀHARA LLIURE!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola!!!
Nosaltres també estem molt enyorats de la gent tan fantàstica del Sàhara. És el nostre segon any i encara ens ha anat millor que el primer! L'any vinent hi tornem, ens veurem a Dajla, ja som impacients per fer-vos una actuació de Màgia a la vostra escola d'Eduació Especial. De fet, si poguéssim marxar demà mateix, ho faríem!
Molts petons a tots i totes, Visca el Sàhara Lliure!!! i visca la Màgia!
Beth i Nani
www.guaitagarrotxa.cat